Aquest article neix d’alguns dels plantejaments i reflexions escrites a les pàgines de “Violencias, protección y apariencias – el maltrato animal en el código penal” recentment publicat per la Asamblea Antiespecista de Madrid. El text cristal·litza els posicionaments del col·lectiu amb l’enduriment de les sancions tipificades al codi penal en referència al maltractament animal. Ho fa des d’un plantejament que qüestiona l’origen d’aquesta batalla: l’especisme, el sistema d’opressió que nega el valor de la vida dels animals no humans.
Des del punt de vista jurídic, el 2017 els animals no humans van deixar de ser béns mobles, és a dir, possessions inanimades incapaces de posseir drets (com una taula o una bombeta) per convertir-se en béns semovents: patrimoni que es pot moure per si sol. Aquesta nova categoria els reconeix la facultat de sentir i es considera un avenç en la lluita per la defensa dels drets animals. Tot i així, el camí per recórrer dins de l’àmbit legal és tant tortuós com necessari per generar un canvi real de les relacions que tenim amb els altres animals.
L’article 337 del codi penal, modificat per darrera vegada el 2015, estableix penes de presó per aquella persona o organització que “por cualquier medio o procedimiento maltrate injustificadamente, causándole lesiones que menoscaben gravemente su salud o sometiéndole a explotación sexual, a un animal […]”. D’aquest fragment se’n pot destriar una paraula que capgira el sentit de tot plegat: “injustificadamente”. Les autores* destaquen: “¿Qué convierte en justificados unos malos tratos?”. No cal furgar molt la nafra per entendre que allò que legitima el maltractament és, en gran mesura, el benefici econòmic. L’explotació animal per l’obtenció d’entreteniment, productes com carn, pells i llets i el testat de fàrmacs i cosmètics entra a l’esfera del que la llei pot justificar. Per tant, aquest article no és d’obligat compliment per tothom, ja que les indústries ramaderes, tèxtils, químiques, de recerca, zoològics i aquaris tenen legislacions pròpies que virtualment permeten captivitat, aïllament, violació, tortures, mort…
A primera vista, la batalla en contra del maltractament animal només té un bàndol. Així ho exemplifica l’Eurobaròmetre del 2015 en el que al 94% de les participants europees i espanyoles els hi semblava important o força important “protegir el benestar dels animals de granja”. I també l’absència total de plataformes i veus públiques obertament a favor de la crueltat animal. Cap col·lectiu pertanyent al sector ramader, tauromàquia, recerca, caça o política ha alçat la veu a favor del maltractament. Aquesta realitat contrasta amb d’altres ben diferents, com el cas del zoo alemany que ha plantejat matar alguns dels animals captius per alimentar-ne d’altres i així afrontar la situació econòmica generada per la crisi sanitària actual.
El que podria sembla una paradoxa es desmunta quan fem la pregunta adient: “el debate sobre el maltrato animal […] consiste en delimitar qué consideramos maltrato y qué no”. Si l’explotació d’una vedella destinada a acabar als nostres plats causa estrès i dolor però està permesa, el codi penal posa en segon pla el patiment quan aquest es considera necessari?
La resposta a l’anterior pregunta pot generar inquietud i indignació a la societat sensibilitzada amb la lluita pels drets animals ja que, en aquest cas particular, “necessari” no és res més que “altament rendible”. L’acceptació del discurs compassiu construït des de l’activisme ha obligat les institucions públiques a establir una legislació de “benestar animal” més estricta per les empreses basades en la seva explotació, limitant les pràctiques cruels i el dolor dins la seva activitat quotidiana. Podem celebrar, com a consumidores o activistes, que indústries lleteres tinguin un segell de garantia benestar? En cas afirmatiu, estaríem satisfetes amb el mal menor. Una mirada crítica posa sobre la taula el benestarisme com una eina ideològica amb gran capacitat de distracció, que aparta la mirada de l’arrel del problema: l’existència intrínseca del dolor en l’explotació dels animals no humans.
La Asamblea Antiespecista de Madrid planteja el seu recolzament a la consigna “Maltrato animal al Código Penal”. És ben cert que la tipificació de delicte constitueix un element dissuasiu i funciona d’altaveu per la conscienciació social. Paral·lelament, es posa en qüestió l’efectivitat de l’ingrés a presó com una eina de rehabilitació per evitar la reincidència. El deteriorament físic i mental, l’aïllament de la xarxa afectiva, la violència i el desinterès institucional cap a les teràpies de rehabilitació social són evidents (el 2012, per cada professional de rehabilitació n’hi havia 4,67 de vigilància). El sistema penitenciari castiga a individus, majoritàriament pobres i racialitzats, amb l’ingrés a una centre penitenciari estructuralment especista i que, conclouen, “no es la solución a nada”.
L’objectiu del text original no és generar veritats sinó posar sobre la taula tots els elements possibles per engegar un debat que no s’acostuma a plantejar des de l’activisme. La lluita pels drets dels altres animals ha de tenir objectius ben clars amb els que es puguin valorar si les concessions dels estats, ja siguin polítiques o legislatives, són eines electoralistes o un avenç real cap a la desarticulació del sistema especista. I és per això que la tipificació del maltractament animal com a delicte no és una victòria completa, sinó un pas més per l’alliberació dels altres animals.
*Per aquest article s’ha vetllat per l’ús de formes de llenguatge inclusiu emprant termes neutres i, en cas de no ser possible, el plural femení.
Bibliografia
https://www.todoporhacer.org/wp-content/uploads/2020/04/VPA.pdf
https://misanimales.com/animales-domesticos-codigo-civil/
https://www.bbc.com/news/world-europe-52283658
https://derechosanimalesya.org/el-fraude-de-las-organizaciones-bienestaristas/
Aquest article neix d’alguns dels plantejaments i reflexions escrites a les pàgines de “Violencias, protección y apariencias – el maltrato animal en el código penal” recentment publicat per la Asamblea Antiespecista de Madrid. El text cristal·litza els posicionaments del col·lectiu amb l’enduriment de les sancions tipificades al codi penal en referència al maltractament animal. Ho fa des d’un plantejament que qüestiona l’origen d’aquesta batalla: l’especisme, el sistema d’opressió que nega el valor de la vida dels animals no humans.
Des del punt de vista jurídic, el 2017 els animals no humans van deixar de ser béns mobles, és a dir, possessions inanimades incapaces de posseir drets (com una taula o una bombeta) per convertir-se en béns semovents: patrimoni que es pot moure per si sol. Aquesta nova categoria els reconeix la facultat de sentir i es considera un avenç en la lluita per la defensa dels drets animals. Tot i així, el camí per recórrer dins de l’àmbit legal és tant tortuós com necessari per generar un canvi real de les relacions que tenim amb els altres animals.
L’article 337 del codi penal, modificat per darrera vegada el 2015, estableix penes de presó per aquella persona o organització que “por cualquier medio o procedimiento maltrate injustificadamente, causándole lesiones que menoscaben gravemente su salud o sometiéndole a explotación sexual, a un animal […]”. D’aquest fragment se’n pot destriar una paraula que capgira el sentit de tot plegat: “injustificadamente”. Les autores* destaquen: “¿Qué convierte en justificados unos malos tratos?”. No cal furgar molt la nafra per entendre que allò que legitima el maltractament és, en gran mesura, el benefici econòmic. L’explotació animal per l’obtenció d’entreteniment, productes com carn, pells i llets i el testat de fàrmacs i cosmètics entra a l’esfera del que la llei pot justificar. Per tant, aquest article no és d’obligat compliment per tothom, ja que les indústries ramaderes, tèxtils, químiques, de recerca, zoològics i aquaris tenen legislacions pròpies que virtualment permeten captivitat, aïllament, violació, tortures, mort…
A primera vista, la batalla en contra del maltractament animal només té un bàndol. Així ho exemplifica l’Eurobaròmetre del 2015 en el que al 94% de les participants europees i espanyoles els hi semblava important o força important “protegir el benestar dels animals de granja”. I també l’absència total de plataformes i veus públiques obertament a favor de la crueltat animal. Cap col·lectiu pertanyent al sector ramader, tauromàquia, recerca, caça o política ha alçat la veu a favor del maltractament. Aquesta realitat contrasta amb d’altres ben diferents, com el cas del zoo alemany que ha plantejat matar alguns dels animals captius per alimentar-ne d’altres i així afrontar la situació econòmica generada per la crisi sanitària actual.
El que podria sembla una paradoxa es desmunta quan fem la pregunta adient: “el debate sobre el maltrato animal […] consiste en delimitar qué consideramos maltrato y qué no”. Si l’explotació d’una vedella destinada a acabar als nostres plats causa estrès i dolor però està permesa, el codi penal posa en segon pla el patiment quan aquest es considera necessari?
La resposta a l’anterior pregunta pot generar inquietud i indignació a la societat sensibilitzada amb la lluita pels drets animals ja que, en aquest cas particular, “necessari” no és res més que “altament rendible”. L’acceptació del discurs compassiu construït des de l’activisme ha obligat les institucions públiques a establir una legislació de “benestar animal” més estricta per les empreses basades en la seva explotació, limitant les pràctiques cruels i el dolor dins la seva activitat quotidiana. Podem celebrar, com a consumidores o activistes, que indústries lleteres tinguin un segell de garantia benestar? En cas afirmatiu, estaríem satisfetes amb el mal menor. Una mirada crítica posa sobre la taula el benestarisme com una eina ideològica amb gran capacitat de distracció, que aparta la mirada de l’arrel del problema: l’existència intrínseca del dolor en l’explotació dels animals no humans.
La Asamblea Antiespecista de Madrid planteja el seu recolzament a la consigna “Maltrato animal al Código Penal”. És ben cert que la tipificació de delicte constitueix un element dissuasiu i funciona d’altaveu per la conscienciació social. Paral·lelament, es posa en qüestió l’efectivitat de l’ingrés a presó com una eina de rehabilitació per evitar la reincidència. El deteriorament físic i mental, l’aïllament de la xarxa afectiva, la violència i el desinterès institucional cap a les teràpies de rehabilitació social són evidents (el 2012, per cada professional de rehabilitació n’hi havia 4,67 de vigilància). El sistema penitenciari castiga a individus, majoritàriament pobres i racialitzats, amb l’ingrés a una centre penitenciari estructuralment especista i que, conclouen, “no es la solución a nada”.
L’objectiu del text original no és generar veritats sinó posar sobre la taula tots els elements possibles per engegar un debat que no s’acostuma a plantejar des de l’activisme. La lluita pels drets dels altres animals ha de tenir objectius ben clars amb els que es puguin valorar si les concessions dels estats, ja siguin polítiques o legislatives, són eines electoralistes o un avenç real cap a la desarticulació del sistema especista. I és per això que la tipificació del maltractament animal com a delicte no és una victòria completa, sinó un pas més per l’alliberació dels altres animals.
*Per aquest article s’ha vetllat per l’ús de formes de llenguatge inclusiu emprant termes neutres i, en cas de no ser possible, el plural femení.
Bibliografia
https://www.todoporhacer.org/wp-content/uploads/2020/04/VPA.pdf
https://misanimales.com/animales-domesticos-codigo-civil/
https://www.bbc.com/news/world-europe-52283658
https://derechosanimalesya.org/el-fraude-de-las-organizaciones-bienestaristas/